Seguint amb el fugu…

No tothom pot cuinar fugu en un restaurant. Només una persona que hagi estat preparada de forma adequada té el permís legal per poder preparar una recepta d’aquest peix. Per aconseguir el títol, es necessiten 2 anys o més d’aprenentatge amb un xef ja llicenciat que els fa de tutor. Un cop passat aquest temps, els aprenents han de fer un examen davant del departament de Sanitat de la regió a la qual pertanyen, que consta d’una prova escrita de dues hores, una d’identificació de cinc espècies de peixos globus d’entre una dotzena en 3 minuts i finalment la preparació del peix, separant les parts verinoses de les comestibles i fent una bonica presentació, en  tan sols 20 minuts de marge

Només el 35% dels aspirants aconsegueixen passar l’examen, on s’han d’obtenir 100 punts de 100, i poder cuinar pel públic de la seva regió. Un cuiner amb llicència a Tokyo no podrà cuinar a Osaka si no es treu el títol allà.

Només cal veure aquest video per saber que els cuiners de fugu no són xefs qualssevol:

Tetrodotoxina

En un post anterior, vaig parlar dels verins més letals que existeixen i m’agradaria aprofundir amb un dels més curiosos, del qual recentment n’he fet un treball: la tetrodotoxina (TTX)

La TTX és una neurotoxina que bloqueja de forma específica els canals de sodi, que es troben entre altres llocs, en les membranes neuronals, i són les responsables de la generació de potencials d’acció, els quals, en última instància, produeix la transmissió nerviosa.

Per tal de bloquejar aquestes transmissions neuronals, la tetrodotoxina competeix selectivament amb el catió de Na⁺ hidratat per entrar dins els canals de Na⁺ i bloquejar així aquests conductes elèctrics de ió Na⁺ actius del teixit nerviós. Així evita la difusió d’aquests ions Na⁺ a través del canal, sense afectar aparentment el flux de ions K⁺ que passen pel seu canal corresponent.

La TTX és més gran que l’ió Na⁺ i conseqüentment, l’enllaç TTX-canal Na⁺ esdevé molt fort degut al col·lapse que la toxina provoca a la proteïna. El flux d’ions Na⁺ és bloquejat mentre espera la lenta difusió de la TTX pel canal; s’ha de tenir en compte que mentre els ions Na⁺ hidratats s’uneixen reversiblement pel canal en un nanosegon, la TTX està enllaçada durant vàries desenes de segon.

Tot aquest alentiment del procés provoca un bloqueig en la conducció dels impulsos nerviosos a través de les fibres nervioses i els axons i per tant, les neurones son incapaces de produir potencials d’acció i no poden produir impulsos nerviosos que permetin la contracció dels músculs.

I d’on ve aquest verí?

Doncs el contenen, entre altres espècies, la del peix globus: sí! aquell peix que quan l’ataquen s’infla!

I és que aquest peix és un menjar molt preuat pels japonesos i tan sols els millors cuiners (amb un títol certificat i tot) poden tallar legalment aquest peix.

Diuen que el truc és deixar una mica de verí a la carn per tal que es noti com un adormiment a la llengua i els llavis i et provoqui una petita sensació de lleugresa.

Però per aconseguir això s’ha de ser tot un expert i, malgrat tot, encara sorgeixen varies intoxicacions anuals per culpa d’aquest verí.

Això, però, és una de les gràcies de degustar l’anomenat “fugu”: un repte entre tu i el peix!

Bé, més que un repte, potser és la confiança que diposites en l’experiència del cuiner…jeje

No és mort!

El passat dijous 30 de abril els tècnics del CERN van baixar cap a les instal·lacions subterrànies de l’LHC  l’últim iman que calia canviar de l’accelerador, el qual va sofrir una important averia el setembre de l’any passat, quan al calibrar-lo a una energia de 5TeV, uns defectes en les connexions entre imans en el sector 3-4, van fer perdre a la màquina la superconducció i es va produir una fuga d’heli a través del túnel.

Aquest iman canviat es tracta d’un quadrupol, un tipus d’iman que s’utilitza per focalitzar el feix de partícules, a diferència d’altres com els dipols, que es limiten a corbar la trajectòria dins de l’anell. En total s’han canviat 53 imans que han hagut de ser reparats o substituïts. Ara el CERN haurà de fabricar nous imans per tal de tenir substituts per aquests  ja utilitzats.
L’LHC té un total de 9300 imans i cada classe s’utilitza per optimitzar la trajectòria, tant en precisió com amb compactació, dels paquets que formen cada feix (amb 2808 paquets formem un feix i cada paquet està compost d’uns cent mil milions de protons, que donen més de cent mil voltes per segon a l’anell).

Podríem comprar aquests imans amb un sistema òptic convencional on els dipols serien els prismes que desvien la direcció del feix, els quadrupols, les lents que focalitzen el  feix  i els sextupols, octupols i decapols serien els encarregats de corregir problemes de focalització, cromàtics…que apareixen equivalentment en els sincrotrons quan tractem amb  feixos de partícules .

Les connexions d’imans han sigut revisades i s’han instal·lat nous sistemes de prevenció d’incidents, capaços de detectar resistències de nano-ohms en les unions dels imans.

Si hi tornés a haver un fallo d’aquest tipus, la instal·lació de noves vàlvules de seguretat, reduiria la gravetat dels danys.

Segons va anunciar el CERN, està previst que l’LHC torni a posar-se en marxa durant la tardor d’aquest any i que ho faci de forma continuada fins que s’hagin acumulat les dades suficients com per anunciar els primers resultats.

A quadrupole magnet in the LHC tunnel

Ens tenen a tots controlats!

En aquesta pàgina podeu veure una foto de la presa de possesió de Barak Obama el dia 20 de gener de 2009 a Washington.És una foto creada a partir de 220 imatges capturades amb una càmera Canon G10 de 14,7MP. El resultat és una foto de 1474 megapíxels (59,783 X 24,658 pixels): una resolució 295 vegades superior a la que podem obtenir amb una sola fotu d’una càmera normaleta de 5 megapíxels.

Per comprovar-ho, augmenta el zoom amb el “+” o un doble click amb el ratolí sobre algun lloc en concret, espera que es carregui, i podràs distingir cada persona de la múltitud amb una nitidesa impressionant!

Una sola imatge i la capacitat de identificar un milió de persones!!

http://gigapan.org/viewGigapanFullscreen.php?auth=033ef14483ee899496648c2b4b06233c

Però i com es fa per aconseguir això?

Doncs senzillament comprant un suport anomenat Gigapan Epic, que té vàries versions per tal d’adaptar-se a diferents models de càmera.

Es prepara la càmera sobre el suport com si es tractés d’un tres peus, i es configura marcant l’angle superior esquerra i l’inferior dret de l’àrea que volem que capti la nostra panoràmica.

A partir d’aquí, l’aparell calcula les fotos que ha de fer per aconseguir la fotografia: centenars o milers, si cal. Una vegada calculat, comença a fer fotos automàticament gràcies al braç robotitzat, ordenant-les per files i columnes.

Per assegurar que la panoràmica es vegi correctament haurem de configurar la càmera posant la configuració en mode manual (exposició, balanç de blancs, enfoc bloquejat…), la màxima distància focal (és a dir, el zoom al màxim per tal de que cada imatge sigui molt específica i obtenir la màxima resolució un cop ajuntades) i les fotos han de ser de la millor qualitat possible.

Un cop fetes les fotos, el software Gigapan Stitcher s’encarrega d’ajuntar-les per tal que quedin ben equilibrades aconseguint aquestes panoràmiques tan al·lucinants.

Consulta la pàgina de gigapan.org i podràs veure diverses imatges de més d’un gigapíxel generades amb aquest robot.